Moltes vegades, poc esperes del demà i et trobes amb la mà plena d’esperança. Un raig blau d’esperança que recala en el meu rostre com dues gotes d’aigua dolça. Fa temps no creia en tenir-la a prop, ara potser sense pensar-hi és més factible que mai, només cal esperar, però ara, amb la certesa de la proximitat.
Feia temps que no m’enamorava d’uns ulls com aquests, uns ulls que no fa pas gaire entristien per no saber trobar un camí dolç i planer, MALGRAT tot, semblen arrodonir-se i gaudir del moment. Primera parada, que no serà l’última del trajecte… ara sembla que anem encaminats per la bona direcció, seguiré il·luminat per la claror dels teus ulls fins on em vulguis portar, ara si que em deixaré portar cap on em diguis, ara n’estic totalment convençut! Un petó xula.
P.D.: És bo tornar a sentir aquell cuc a l’estómac que t’anuncia que qui has de veure l’estimes, gotes d’aigua dolça…
