En un local ofegat pel fum i mogut per la tabola del moment, per art de màgia i com qui no vol la cosa, estava allà. Hi era perquè realment i volia estar, venia expressament per l’ocasió i tot fent el paper de coincidència començàrem a xerrar. No cal molta estona per saber que amb una persona i tens “feeling”, que tens aquella conversa, aquell gest de complicitat, aquella rialla, aquella broma, aquell moment de glòria. La nit s’escapa esvanida i amb la llum del dia et despertes amb aquell cuc a la panxa que et fa sentir bé i amb ganes de tornar-la a veure, d’intercanviar-hi paraules, anècdotes, moments… és el moment de deixar que les arrels creixin per si soles!
P.D.: Quan realment tornes a sentir aquell cuc a la panxa que et fa pensar en qui estimes, és el moment de deixar que les arrels creixin per si soles.
0 Respostes a “aRRels…”