Quan preguntin per mi, digues que no hi sóc. Només somio amb un dia, en que tot s’acabi per poder començar. En tinc ganes, espero amb ansietat novetats, les tinc i en certa mesura les ignoro. De sobte, s’obren camins que broten de les estrelles. Camins que cal fer acompanyat, però cal triar la companyia, camins que sempre he fet sol i ara s’obre la porta a múltiples opcions. El problema és quan s’obren portes que tenies tancades, perquè caram s’obren? A més, mai s’obren en el moment oportú!
Jo no he demanat res, filtrejant tot un temps per tragar-me el retorn inaudit al de sempre. Ara crec que tiraré per la vorera, suposo que el meu cor m’indicarà el camí, correcte o no l’acceptaré, l’haurà triat ell, però no és normal que de sobte s’obri la porta. Ara ho tenia força clar, el pla B estava funcionant, però si et va bé… tu i jo sense enganys!
P.D.: Quan sembla que avances correctament, de sobte, s’obre una porta que no esperaves. Agafa-la pel pany, t’anirà millor, si et va bé…
