Cap enlaire, mirada perduda. Contemplo els estels, la brillantor d’un d’ells n’ofusca la resta; malgrat tot, no és que brilli més que els altres, però si que la meva mirada el contemplava molt més que la resta d’estels. Molt sovint, a l’estiu, s’està bé a la fresca, tot sol, dialogant amb un mateix per desconnectar, extraient conclusions venudes a cap preu. No és només el poder de la nit, és la necessitat d’evadir-se i poder divagar pel propi cosmos, fins arribar a petites grans conclusions.

Tot contemplant els estels, he pogut observar que era la meva mirada qui em parlava d’un d’ells; més valent, més fort i amb més protagonisme que la resta d’estels, captivador de la meva atenció. Quan l’he desenfocat, he gaudit de la resta d’estels, uns més menuts, d’altres amb forma de pèsol, alguns de tristos, d’altres desangelats; però per sobre de tot, tots volien dir-me alguna cosa, volien dir alguna cosa a aquell qui només tenia ulls per al més cridaner, per aquell que volia captar l’atenció.

P.D.: Inconscientment declinem la nostra atenció cap a qui més la reclama, sense tenir en compte que al seu darrere n’hi ha molts/es que la necessiten encara més.