Moltes vegades, poc esperes del demà i et trobes amb la mà plena d’esperança. Un raig blau d’esperança que recala en el meu rostre com dues gotes d’aigua dolça. Fa temps no creia en tenir-la a prop, ara potser sense pensar-hi és més factible que mai, només cal esperar, però ara, amb la certesa de la proximitat.

Feia temps que no m’enamorava d’uns ulls com aquests, uns ulls que no fa pas gaire entristien per no saber trobar un camí dolç i planer, MALGRAT tot, semblen arrodonir-se i gaudir del moment. Primera parada, que no serà l’última del trajecte… ara sembla que anem encaminats per la bona direcció, seguiré il·luminat per la claror dels teus ulls fins on em vulguis portar, ara si que em deixaré portar cap on em diguis, ara n’estic totalment convençut! Un petó xula.

P.D.: És bo tornar a sentir aquell cuc a l’estómac que t’anuncia que qui has de veure l’estimes, gotes d’aigua dolça…

Mientras Giordano Bruno decía que hay más pájaros de los que se asoman en nuestra pequeña ventana, en el mundo, no hay mucho más de lo que nos ofrecen nuestros ojos. Lo que no pasa por nuestra vista de poco sirve y de nada vale, sólo lo que se capta por los sentidos conforma nuestro pequeño mundo. En la vida hay mucho que descubrir, y de lo mucho que hay se te queda en poco, cada día que pasa se cierra una brecha más, pero la última brecha que queda por cerrar siempre es enorme. De tal envergadura es esta brecha que el tamaño es lo que menos importa.

P.D.: A la llarga, tothom acaba per viure el seu propi món. 

Quan preguntin per mi, digues que no hi sóc. Només somio amb un dia, en que tot s’acabi per poder començar. En tinc ganes, espero amb ansietat novetats, les tinc i en certa mesura les ignoro. De sobte, s’obren camins que broten de les estrelles. Camins que cal fer acompanyat, però cal triar la companyia, camins que sempre he fet sol i ara s’obre la porta a múltiples opcions. El problema és quan s’obren portes que tenies tancades, perquè caram s’obren? A més, mai s’obren en el moment oportú!

Jo no he demanat res, filtrejant tot un temps per tragar-me el retorn inaudit al de sempre. Ara crec que tiraré per la vorera, suposo que el meu cor m’indicarà el camí, correcte o no l’acceptaré, l’haurà triat ell, però no és normal que de sobte s’obri la porta. Ara ho tenia força clar, el pla B estava funcionant, però si et va bé… tu i jo sense enganys!

P.D.: Quan sembla que avances correctament, de sobte, s’obre una porta que no esperaves. Agafa-la pel pany, t’anirà millor, si et va bé…

Moltes oportunitats s’escapen per l’us de la raó, moltes es desaprofiten per impulsiu, d’altres s’esvaeixen per poruc, moltes no arriben per conservador, les més desitjades es poden perdre per impossibles, algunes s’esfumen per inestables, però moltes s’aconsegueixen per constància i treball. No deixen de ser oportunitats i l’art de ser oportunista pot donar molt, així com treure. També, no aprofitar una oportunitat pot ser bo, el resultat que en derivi sigui millor del que hagués acabat oferint la mateixa oportunitat.

Per més voltes que s’hi doni, no deixen de ser oportunitats. A la vida n’hi ha moltes, desxifrar en cada moment la bones oportunitats, les que realment seran profitoses és complicat, però només l’assaig-error ens ajudarà a escollir oportunitats venideres, tot i així, n’errarem un munt, maleïdes o bondadoses oportunitats, segons com es miri.

P.D.: És complicat desxifrar el rerafons d’una oportunitat, maleïdes o bondadoses oportunitats!

La tendència ens hi aboca. Compartir el nostre temps amb els amics, familiars o parella s’ha vist retallat en detriment de la tecnologia que ens aïlla com a individus. L’estona que es pot dedicar a un mateix en aspectes poc rellevants, no serà inversament proporcional al que es dediqui als problemes d’un company/a de la feina, de l’esport o un membre de la família. És clar, que per damunt de tot hi ha el que un creu que s’ha de fer, però aquest retret serà el que farà gran a l’individu, el que sembri amb la resta de persones que l’envolten el portarà a obtenir millor collita. Amb tot, o tenim en compte i lliutem per “l’equip humà que ens envolta” o morirem com individus.

P.D.: O cuidem la vessant humana que ens envolta o morirem com individus. 

És fosc fa estona, però s’ha fallat com sempre. Realment amb la foscor del moment veus com falta oXigen per afrontar amb valentia certs aspectes perduts al llarg del dia. Un dia pot donar per molt en base al que et plantegis que has deixat passar al llarg del mateix. Avui molt s’ha escapat, amb la foscor gires el cap enrera i la claror del dia t’ha fet divagar del que podia haver estar. Lleig, tot queda aquí, sense més. Aquella noia, aquell resultat, el partit, els amics…, on has fallat, el que podia haver estat sempre quedarà per fer, però que mai falti l’oXigen per poder pensar, malgrat aquest resti creuat i lamentant de l’inhalació d’oXigen poc curat durant el dia, però sempre amb el neguit de seguir plasmant el tirar endavant. No cal lamentar, el que ha passat t’ajudarà a seguir, diferent, però a seguir!

P.D.: Mentre no falti l’oXigen cal seguir endavant, sense lamentar l’abans, gaudint el present i palpant el futur.

Quins temps aquells on la moral imperava el tarannà lògic de l’esdevenir. Ni els he vist, ni els veuré. Molt lluny queden aquells moments on homes i/o dones podien restar sota un arbre, divagant per l’interior del seu pensament i concernint els seus actes, costums i pensaments respecte a llur bonesa o malesa. Ja fa anys i panys que ha arribat el dia on tot s’ha exprimit tant, que només resten poques voltes per treure alguna gota d’aigua esporàdica d’intel·ligència amb una mica de gust a moral. L’ésser humà ha arribat al seu desenvolupament gairebé màxim, i n’ha creat la seva evolució en diferents branques tecnològiques.

Em quedaré amb només un exemple d’aquesta “evolució”, l’ordinador. Aquest és l’evolució més lògica de l’esser humà, intel·ligència sense moral.

P.D.: L’ordinador és l’evolució lògica de l’ésser humà, intel·ligència sense moral.

No gaire ha plogut des que l’únic record que quedava del passat era en una fotografia, un tros de paper en blanc i negre que et feia veure de forma molt plasmàtica qui eren els propis avantpassats! Ara tot ha canviat, però la rapidesa en que ho ha fet no deixa assimilar la litúrgia i el llegat que quedarà de tot aquell que hagi passat per la multitud de mitjans tecnològics que ens envolten a tots plegats. Milions de fotografies digitals, de vídeos en diferents formats i penjats a Internet, àudio entre moltes d’altres coses que desconec o estan per arribar.

Així doncs, arribarà aviat una generació on el llegat no es limitarà a una sola fotografia, sinó a una muntanya digital d’informació respecte a la seva persona. El descobriran en totes les fases de la seva vida, i aquest descobriment serà per totes les generacions vingudes i per venir. Actualment, la tecnologia permet deixar vida més enllà de la mort.

Com acaba una pel·lícula, el resultat d’un partit de futbol, una acció que has fet a la feina, un esdevenir de la vida diària… de tot plegat sempre en queda el finaL i malhauradament s’ignora l’engranatge que l’ha desencadenat. Només la justícia promou la valoració del PROCÉs per “jutjar” el fi, però la resta es té per costum quedar-se i valorar únicament el finaL.

No serà fins el dia que es segueixi amb peu de rei el PROCÉs, que sigui aquest més important que el finaL, que no s’aconseguirà incrementar la vàlua del finaL. A la vegada es multiplicarà les vegades en que el finaL s’apropa més a l’esperat, tot i que moltes vegades, per aconseguir el finaL que es vol es tortura el PROCÉs amb actes injustificables.

P.D.: Sempre queda el finaL, i això ens fa oblidar la gran importància del PROCÉs.

Cap enlaire, mirada perduda. Contemplo els estels, la brillantor d’un d’ells n’ofusca la resta; malgrat tot, no és que brilli més que els altres, però si que la meva mirada el contemplava molt més que la resta d’estels. Molt sovint, a l’estiu, s’està bé a la fresca, tot sol, dialogant amb un mateix per desconnectar, extraient conclusions venudes a cap preu. No és només el poder de la nit, és la necessitat d’evadir-se i poder divagar pel propi cosmos, fins arribar a petites grans conclusions.

Tot contemplant els estels, he pogut observar que era la meva mirada qui em parlava d’un d’ells; més valent, més fort i amb més protagonisme que la resta d’estels, captivador de la meva atenció. Quan l’he desenfocat, he gaudit de la resta d’estels, uns més menuts, d’altres amb forma de pèsol, alguns de tristos, d’altres desangelats; però per sobre de tot, tots volien dir-me alguna cosa, volien dir alguna cosa a aquell qui només tenia ulls per al més cridaner, per aquell que volia captar l’atenció.

P.D.: Inconscientment declinem la nostra atenció cap a qui més la reclama, sense tenir en compte que al seu darrere n’hi ha molts/es que la necessiten encara més.

Camines, aixeques la mirada i… ha canviat. Es plasma el mateix, però el paisatge ha canviat. Fas la mateixa ruta, camines pas a pas, observes però un dia t’adones que tot allò és diferent.

Analitzes l’entorn i amb el pas del temps veus que alguna cosa canvia, molts dies petits canvis no s’apreciaven fins un dia, que veus que alguna cosa “gran” ha canviat, i és en aquest moment que només vas veient coses més menudes que no tenien importància i englobes tot el paisatge que tens al davant i t’adones que tot ha canviat, aquell arbre caigut, la casa abandonada que ja no hi és, el marge erosionat, una vivenda nova… però fins que no han arribat el grans canvis, t’adones que ja s’han escapat el petits.

És per això que avui, s’enceta un any nou, amb noves promeses i projectes per tirar endavant, però fins que no ho analitzis tot, et trobarás de cop al primer dia de l’any següent amb els mateixos propòsits.Viu la vida però no deixis d’analitzar els petits detalls, els petits canvis, les petites variacions, que possiblement, hauràs d’afrontar la gran patacada, no només a la vida, sinó que és extensible en tot!

P.D.: No deixis que les petites variacions, mancances, defectes o canvis esdevinguin un gran problema, després no hi haurà volta de full.

Diner$ i e$port, parlar d’aquest binomi reportaria una tesi, i jo només hi vull dedicar un post breu i centrat en la suspensió del Dakar. Segurament l’experiència de participar en un Dakar deu ser impressionant, té molts adeptes però per primer cop s’ha suspès. Els mass-media s’han fet un tip de repetir el munt de diners que s’han perdut per no participar, que se’ls tornaran els diners de la inscripció, però que tots els equips perderan un munt de diners.

Ara bé, cal veure que hi havia vides en perill i que no cal centralitzar la suspensió del Dakar com un pèrdua terrorífica de diners per part d’equips que es prestigien amb la prova o equips locals esponsoritzats que paguen el preu de l’aventura africana. Però lluny d’aquesta branca més “europea”, també hi ha la vessant on un país en plena revolució perd vides i diners diàriament, ara bé, cadascú sospesa la seva part de la balança. A quina més important?

P.D.: Els diners fan trepitjar molts valors per aplanar el camí que es vol recórrer, i no s’és conscient que sempre hi queda la petjada.

Capcot aniré a dormir. Avui dia de reis, he fet alguna volta itinerant pel meu poble i algun de veí. No he vist cap nen, ni cap nena, al damunt d’una bicicleta nova. Segurament feia anys que no m’hi fixava, però temps ençà, el dia de reis emplenava els carrers de bicicletes, cotxes teledirigits, patinets… avui he comprovat que el dia de reis engoleix la mainada a casa seva, al costat d’algun aparell que els hi dóna més del que ells volen, però ara, és dins de casa.

Per uns dies seran còmplices d’aquestes màquines, els hi crearà una mena de vici incontrolat que els evadirà del dinar familiar del dia de reis, temps per fer una queixalada al tortell de reis i enganxar-se en un comandament que els farà avançar al costat del seu heroi preferit al món que somia; però per contra, el carrer restarà buit de mainada, en certa mesura, “la nit de reis” és màgica, fa desaparèixer tota la quitxalla del carrer el dia de reis. Mentre em seguiré preguntant -On són les bicicletes? i sobretot on són els nens i nenes el dia de reis, malgrat intueixo la resposta.

P.D.: L’evasió és un fet constant i creixent, la mainada canvia i el seu entorn també. Les joguines d’ara els poden portar a masses estones d’evasió; llàstima que moltes vegades, en tenen molts còmplices “involuntaris” que ja els va bé.

Quan t’hi esforces, t’hi sacrifiques, intentes millorar, et cuides i malgrat tot et castiga. D’altres, sense totes les paraules esmentades abans, els mima, els ajuda, els premia. És esport i per això hauria de ser just, però té un problema. I és que no se’l pot titllar d’injust, fins el dia que no sigui una ciència i la suma de tots els factors sumin per premiar. No es té cap baròmetre que el pugui etiquetar d’injust, per tant, ens seguirem resignant per les derrotes i alegrant per les victòries.

P.D. : En la victòria i en la derrota en l’esport, és molt complicat parlar de justícia, perquè sempre hi tenim dos bàndols.

Maleïda paraula, “transcendència”. Perquè mai ets equànime amb tothom, no era la meva intenció molestar a ningú per una acció. Pel sol fet de marxar a dormir un dia de “sopar”, l’endemà matinava. Poc més tard de la meva espantada SMS: “Suposo q tns ls teus motius x marxa quan stavm tots junts, q no to psaves b?”. Buf! Ho veus, per mi no era significatiu; però el mateix fet algú el va jutjar diferent. MALEÏDA TRANSCENDÈNCIA!

P.D. : Malhauradament, una mateixa acció mai té la mateixa transcendència per tothom, ens hi hem d’acostumar!